Conservació ex situ

Des dels anys 80 – 90 els grans parcs zoològics de tot el món treballen, per tant, en harmonia i s’organitzen de forma rigorosa per evitar els perills de la consanguinitat i decidir les espècies que s’han de criar prioritàriament.

Els parcs més sensibilitzats per aquesta acció de conservació han format diferents associacions (EAZA a Europa, AZA a Amèrica del Nord…) i cada una d’aquestes associacions ha definit les múltiples accions que els seus membres han de dur a terme per tal que el nombre d’animals salvatges en captivitat es mantingui de forma sostenible sense necessitat d’introduir-hi nous individus provinents dels seus medis naturals. Amb aquest objectiu han nomenat un coordinador per a cada espècie que necessita el més alt nivell de gestió: els Programes de cria europeus (EEP) i els Studbooks (ESB). Aquest coordinador disposa de totes les dades genealògiques de l’espècie que ha de supervisar i, un cop l’any, dona les instruccions de cria que s’hauran de seguir l’any següent als diferents membres europeus.

Això implica, de vegades, haver de desprendre’s d’un animal valuós perquè una parella genèticament compatible viu a milers de quilòmetres de distància. Per continuar sent membres de l’EAZA els parcs zoològics han de complir aquestes recomanacions i no donar cap valor monetari als animals dels que s’han de separar. Tot això es fa, per tant, pensant en l’interès per l’espècie i sense cap tipus de compensació econòmica.